De matinada, com sempre, arriben els àngels de casc, porra i pistola i comença la recerca de qualsevol persona que pugui explicar què passarà en unes hores.
Estem a Eko Camp (Nord de Grècia) i, després d’Idomeni, ara toca a aquests no refugiats i refugiades convertir-se en números en un camp militar a prop de Tessalònica.
Famílies i vides senceres embarrancades en un espai on el temps avança molt poc a poc i on la certesa no existeix. Una única idea, arribar a un lloc segur amb un futur.
No és tasca fàcil, governs europeus han acordat i recordat a aquests no refugiats i refugiades que la fortalesa permet el mercadeig i el moviment de mercaderies, però una altra cosa ben diferent són les persones… i més si són pobres i fugen de guerres. Eko Camp, on la presència de voluntaris i voluntàries catalanes és tan gran, es desperta afrontant el desallotjament amb una pancarta en català i una cançó de resistència de Txarango. Una tenda en flames expressa la ràbia pel que les forces del desordre farà inevitable. Comencen les detencions, les retencions i els trasllats a comissaria de Polykastro de tots i totes les voluntàries. No es volen imatges. Les imatges es multipliquen llavors. Són molts mesos on els voluntaris i voluntàries catalanes han construït colze a colze amb voluntaris i voluntàries de tot el món i, sobretot, amb els no refugiats i refugiades l’Eko Project, un espai on es cuina, s’educa i es crea comunitat, llaços d’amistat, de companyonia, de solidaritat entre els desheretats i desheretades de la terra. Les bosses es comencen a acumular, els autobusos comencen a arribar i els que seran desallotjats es comuniquen amb els voluntaris i voluntàries per aconseguir saber on exactament aniran i en quines condicions estaran. Les llàgrimes no deixen de córrer, són molts mesos de compartir tragèdia europea, de realitzar una tasca que només el poble acaba realitzant, donat que els governs no només miren a un altre costat sinó que el seu únic interès és fer invisible una vergonya que difícilment serà esborrada.
Estem a 13 de juny de 2016, i la Unió Europea tracta a les persones que busquen refugi com a simples delinqüents llançats a la seva mala sort en un camp militar. Sense menjar adequat, sense escola pels infants, sense metges i sense cap tipus de suport psicològic.
Aquesta és la seva Europa, la nostra avui està desallotjada i detinguda.
Ells tenen la força, nosaltres la humanitat.
Ells han triat, nosaltres també.
Millor tenir mala reputació que mala consciencia.
Més informació:
https://twitter.com/obrimfronteres
Josep Garganté
